Internet

Internet és una xarxa pública i global de computadors interconnectats mitjançant el protocol d'internet (Internet Protocol) i que transmeten les dades mitjançant commutació de paquets.
Internet és la unió de milions de subxarxes domèstiques, acadèmiques, comercials i governamentals, és per això que a vegades se l'anomena "la xarxa de xarxes". Qualsevol conjunt de xarxes interconnectades serà una internet, però d'Internet en majúscules només n'hi ha una.
Sobre aquesta xarxa hi corren un conjunt de serveis als quals tothom pot accedir des de qualsevol part del món, mitjançant un dispositiu electrònic com per exemple un ordinador o un telèfon mòbil. La prehistòria d'Internet es basa en la xarxa de caràcter militar creada pel departament de defensa dels Estats Units. El 29 d'octubre de 1969 arrencava a la UCLA el primer node d'aquesta xarxa, anomenada ARPANET
Tècnicament el naixement d'internet, es produí l'1 de gener de 1983, amb la primera xarxa de llarg abast WAN basada en tecnologia TCP/IP, posada en marxa per la National Science Foundation (NSF) dels EUA. Al 1995, aquesta xarxa fou oberta als interessos comercials.
Durant la dècada del 1990, la xarxa guanyà densitat. L'agost de 1991 el CERN publicà el projecte World Wide Web, i dos anys després Tim Berners-Lee inicià la creació de l'HTML i HTTP. Al 1993 el Centre nacional per aplicacions de supercomputació a la Universitat d'Illionis desenvolupà el primer navegador web el Mosaic versió 1.0.
Internet com a mitjà de comunicació es va començar a generalitzar en els països desenvolupats a mitjans dels anys 90. En gran part, Internet l'han anat fent els "internautes", tot creant serveis majoritàriament gratuïts. De tota manera, des de finals dels anys 90, els serveis de pagament i el comerç electrònic hi tenen una presència cada vegada més gran.

Serveis més comuns

World Wide Web
Probablement el servei més conegut. Dins aquí les pàgines més populars són, discutiblement, Google.com, Yahoo.com, YouTube.com, Fotolog.com, Wikipedia.org, MySpace.com, FaceBook.com, MSN.com. Tot i que molta gent usa els termes Internet i WWW indistintament, és important remarcar que no són el mateix.
Correu electrònic
Article principal: Correu electrònic
El correu-e o E-mail permet enviar missatges de text de forma anàloga al correu ordinari. Els dos serveis més populars que ofereixen correu electrònic gratuïtament a són GMail i Hotmail. No tot el correu-e té accés a Internet. De fet hi ha empreses que usen correu electrònic sense tenir realment una adreça externa. Per altra banda, hi ha dues formes d'usar el correu electrònic: a través del web (Gmail, Hotmail, Yahoo..) o mitjançant programes específics, com Mozilla Thunderbird o Microsoft Outlook.
El correu-e permet afegir arxius al text a través del que es coneix com MIME.
Compartiment de fitxers
Vàries tecnologies permeten compartir fitxers. Des d'un adjunt en un e-mail, o un servidor FTP (arquitectura client servidor), o les famoses xarxes P2P (Emule, Napster, BitTorrent...), on són freqüents les descàrregues de música en mp3, vídeos en DivX, i programari
El fet que avui en dia tot el que es pugui reduir a text, imatge, vídeo i so pot ser enviat per Internet a molt baix cost, ha fet que les grans indústries encarregades de la seva distribució (discogràfiques, premsa, productores cinema) estiguin patint grans canvis.
Trucades telefòniques
Voice Over IP (Skype). Hi ha en procés una convergència digital. Els dos mons s'estan acostant. Per una banda, mitjançant passarel·les, es permet des d'internet trucar a telèfons convencionals a preus reduïts. Per altra banda, també s'estan fabricant telèfons similars als convencionals que funcionen sobre tecnologia IP. Si a això ajuntem la gran quantitat de xarxes Wi-Fi existents, les possibilitats són molt grans.
Televisió per Internet
Usant la mateixa filosofia que els xarxes P2P de compartició de fitxers, s'estan experimentant de transmetre televisió a través d'internet, en una tecnologia anomenada P2PTV (Joost, Zattoo).
També hi hauria una tècnica més convencional de client-servidor anomenada IPTV.
Xat
Missatgeria instantània i IRC, fòrums, webcams.
Altres serveis minoritaris
Altres serveis més minoritaris, especialitzats, o caducs, són:
El Gopher va ser el precursor de la World Wide Web.
El Whois serveix per conèixer el titular d'un nom de domini o d'una adreça IP.
El Telnet servia per accedir remotament a un ordinador a través d'un terminal.
El SSH és la versió moderna del Telnet. La novetat és que la informació va encriptada.
El LDAP ofereix serveis de directori (llistat de persones i les seves dades personals)

La ràdio

La ràdio és la transmissió de senyals a través de la modulació d'ones electromagnètiques amb freqüències per sota de la llum visible. La radiació electromagnètica viatja per mitjà de camps electromagnètics oscil·latoris que travessen l'aire i el buit de l'espai. La informació és transportada per mitjà de canviar sistemàticament (modular) certes propietats de les ones radiades, com l'amplitud, la freqüència o la fase. Quan les ones de ràdio passen per un conductor elèctric, els camps oscil·latoris indueixen un corrent altern en el conductor. Això pot ser detectat i transformat en so o en altres senyals que portin informació. En un document adreçat a la Royal Society titulat Una teoria dinàmica del camp electromagnètic, que descrivia els seus treballs entre els anys 1861 i 1865: la seva teoria era, bàsicament, que els camps elèctrics variables creen camps magnètics variables, i viciversa, que els camps magnètics variables creen camps elèctrics variables amb el que uns o altres crearan al seu torn nous camps elèctrics o magnètics variables amb els que aquests camps es propagaran per l'espai en forma de camps electromagnètics variables successius que s'allunyen de la font on es van originar en forma d'ones electromagnètiques.

La televisió

La televisió ("Tele-", en grec "lluny" i "-visió" en llatí "visió" "veure" o "vista"), abreujat TV, és un sistema de telecomunicació per a l'emissió i per a la recepció de sons i d'imatges en moviment a distància. El terme també ha acabat referint-se a tots els aspectes de la programació televisiva.
La televisió comercial va començar als anys 30. Des de llavors, la tele ha esdevingut un dels electrodomèstics més comuns arreu. Els anys 70 aparegueren els primers aparells de vídeo, que permetien enregistrar el continguts de la TV. Com les cintes VHS i més tard el DVD. El fet televisiu ha esdevingut sinònim de cultura post moderna.
L'aparell usat per rebre la televisió és el televisor. Internament té múltiples circuits electrònics, incloent-ne els que sintonitzen i descodifiquen el senyal. A l'aparell mancat d'aquests circuits se l'anomena monitor, en lloc de televisor. Apart de la televisió analògica tradicional, alguns televisors estan dissenyats per rebre diferents senyals i formats, com un circuit tancat de TV (CCTV), televisió digital, o televisió d'alta definició (HDTV). hi han molts tipus de televisió. un exemple recent és la televisió d'alta definició. La televisió d'alta definició (també coneguda com a HDTV, acrònim en anglès de High Definition Television) és un dels formats caracteritzats per emetre senyals en qualitat digital, molt superior als sistemes actuals (PAL, NTSC, SECAM). El format HDTV utilitza exclusivament una relació d'aspecte 16:9 a diferència del format convencional que pot utilitzar 4:3 o 16:9. L'alta resolució de les imatges (1920 píxels × 1080 línies o 1280 píxels × 720 línies) permet mostrar molt més detall comparat amb la televisió analògica de definició estàndard (720 píxels × 576 línies amb l'estàndard PAL).
El còdec utilitzat per a la compressió pot ser:
MPEG-2
H.264
VC-1 (derivat del Windows Media Vídeo 9)

Un dels sistemes de televisió més recents és la TDT. La Televisió digital terrestre, o el seu acrònim TDT, és una implementació de tecnologia digital que proporciona un número de canals de televisió (SDTV) més elevat i/o una millor qualitat d'imatge (EDTV, HDTV) i so (AC3, Dolby Digital) mitjançant ones de ràdio convencionals en comptes de transmissions per satèl·lit o cable. La tecnologia utilitzada és la DVB-T a Europa, la ATSC a Amèrica del Nord i la ISDB-T a Japó. A la resta del món els estàndards encara estan per definir.
La TDT serà l'únic sistema que s'emetrà a Espanya per veure la televisió a partir del 3 d'abril del 2010.
A Catalunya, amb el nom de TDT, també és coneguda popularment la tecnologia DVB-T. La TDT es transmet per radiofreqüència, de forma similar a la televisió analògica amb la diferència que en la transmissió digital s'utilitzen transmissors multiplexes que permeten la transmissió de múltiples canals en un mateix rang de freqüències (com un canal UHF o VHF).

I finalment la televisió en 3-D és l'invent més recent de tots. La televisió 3D ( o 3D TV) es aquella pantalla LCD o plasma que permet a l'espectador percebre la sensació de profunditat sense la necessitat d'utilitzar ulleres especials. Aquest efecte s'aconsegueix gràcies a unes microlents o miralls col·locades a cada píxel que permeten enviar una imatge lleugerament diferent a cada ull (el mateix principi que la holografia) , d'aquesta manera el nostre cervell utilitza la diferència entre imatges per composar l'espai, ja que és la informació més rellevant. Alguns aspectes d'aquesta nova tendència encara es troben en desenvolupament. La necessitat de variar l'angle dels feixos de llum de cada píxel fa que s'utilitzin en un principi miralls deformables. Cadascun d'aquests miralls consisteixen en una membrana fina i circular de nitrur de silici recoberts d'alumini i suspesos sobre uns elèctrodes. Quan se li aplica un voltatge a l'elèctrode la membrana del mirall es deforma de manera parabòlica. El front d'ona del feix de llum incident al mirall pot ser canviat variant el voltatge aplicat sobre l'elèctrode. Si no s'aplica cap voltatge, la membrana de miralls romandrà plana. D'aquesta manera es poden realitzar imatges amb tres dimensions mantenint també el mode de dos dimensions habitual. Aquesta metodologia es la que anomenem televisió stereo i només permet que hi hagi un observador. A més a més té la problemàtica de que el sistema necessita saber des d'on mira l'observador. Per tenir aquesta informació es requereix tenir una càmera amb un algorisme que localitzi els ulls de l'espectador i sigui capaç d'enfocar els miralls en aquella direcció. La imatge captada per l'observador serà igual a qualsevol punt de l'angle de visió, es a dir, encara que ens movem no percebrem un canvi de posició relativa a la imatge. El vídeo reproduït en aquest sistema ha de tenir 2 imatges per frame.

Els sistemes de posicionament

Els Sistemes Globals de Navegació per Satèl·lit (o més concretament, de posicionament per satèl·lit també anomenats GNSS per les seues inicials en anglés) ens permeten obtenir la posició d'un receptor passiu relativa a la terra només amb la lectura d'uns senyals rebuts des dels satèl·lits. El receptor recull les senyals sincronitzades enviades periòdicament pels satèl·lits i a través de diferents paràmetres (retard, desfasament, variacions en la freqüència) n'estableix la distància. Coneixent la posició de diversos satèl·lits i coneguda la seva posició es pot determinar, mitjançant tècniques similars a la triangulació, la posició del receptor.
Els receptors sovint incorporen un programari que permet combinar les coordenades rebudes amb mapes de carreteres o rutes marítimes i que faciliten el seguiment de rutes determinades. Alguns receptors fins i tot suggereixen els camins òptims a seguir.
En alguns països fins i tot es combinen les dades rebudes per satèl·lit amb altres canals d'informació (sovint RF d'emissió terrestre) que proporcionen l'estat del trànsit en totes les vies, obtenint de forma automàtica rutes per evitar aglomeracions de trànsit.
GPS és el més conegut d'aquests sistemes de navegació però no és l'únic: GLONASS (per Rússia), EGNOS (operatiu des de l'octubre de 2005) i Galileo (en fase de desenvolupament) per Europa proporcionen també aquest servei oferint noves avantatges respecte el sistema americà GPS.
Un dels inconvenients d'aquests sistemes de navegació és el seu cost. Per garantir una cobertura mínima són necessaris més de 20 satèl·lits, amb tot el cost que això implica. A més, per a poder determinar la posició exacta de cadascun es necessita una sincronía quasi-perfecta dels rellotges (veure rellotge atòmic) d'a bord. Tant GPS com GLONASS proporcionen una baixa fiabilitat en la determinació d'alçades, per tant no són vàlids per a utilitzar-se en aeronàutica com a únic sistema. EGNOS és un sistema de navegació mitjançant satèl·lits geoestacionaris que ofereix, en combinació amb els altres sistemes informació complementària per determinar posicions molt més precises.

Ús militar

L'origen de la navegació per satèl·lit va ser militar. La navegació per satèl·lit permet arribar a una precisió que no s'havia aconseguit fins ara, en els objectius de les arma s, augmentant la seva efectivitat, i reduint danys no desitjats mitjançant armament que es val del senyal dels GNSS que si produïen les armes convencionals. La navegació per satèl·lit també permet que les tropes siguin dirigides i es localitzen fàcilment.

Navegació aèria

La navegació aèria utilitza, dins del concepte de Sistemes Globals de Navegació per Satèl·lits (GNSS) implementat per la Organització d'Aviació Civil Internacional (OACI), els sistemes de posicionament, reconeixent com un element clau en els sistemes de Comunicacions, Navegació i Vigilància que recolzen el control del trànsit aeri (CNS/ATM), així com un fonament sobre el qual els estats poden subministrar serveis de navegació aeronàutica millorats. Els estats que autoritzen operacions GNSS són els responsables de determinar si el mateix satisfà els requisits d'actuació requerits per a aquesta activitat (d'acord a l'especificat per l'OACI) al espai aeri de la seva competència i de notificar als usuaris quan aquesta actuació no compleix amb aquests.

Altres usos civils

Navegador d'una automòbil
Algunes de les aplicacions civils on s'utilitzen els senyals GNSS són les següents:
Ajudes a la navegació i orientació en dispositius de mà per senderisme, dispositius integrats en els automòbil és, camions, vaixell s, etc.
Sincronització.
Sistemes de localització per emergència s.
Geomàtica.
Seguiment dels dispositius usats en la fauna.
Etc

Sistemes de Posicionament per Satèl·lits actuals:

L' NAVSTAR-GPS (Navigation System and Ranging - Global Position System), conegut simplement com GPS, és un sistema de radionavegació basat en satèl·lits que utilitza mesures de distància precises de satèl·lits GPS per determinar la posició (el GPS té un error nominal en el càlcul de la posició d'aproximadament 15 m) i l'hora arreu del món. El sistema és operat per al Govern dels Estats Units per la seva Departament de Defensa i és l'únic sistema de navegació per satèl·lit completament operatiu a data actual.
El Sistema Mundial de Navegació per Satèl·lits (GLONASS) proporciona determinacions tridimensionals de posició i velocitat basades en els mesuraments del temps de trànsit i de desviació Doppler dels senyals de ràdio freqüència (RF) transmeses pels satèl·lits GLONASS. El sistema és operat pel Ministeri de Defensa de la Federació Russa i ha estat utilitzat com a reserva per alguns receptors comercials de GPS.

Sistemes de Posicionament per satèl·lit en projecte:

Galileu és la iniciativa de la Unió Europea i la Agència Espacial Europea, que van acordar desenvolupar un sistema de radionavegació per satèl·lit d'última generació i d'abast mundial propi, que brinda un servei d'ubicació al espai precís i garantit, sota control civil.
Galileu comprèn una constel de 30 satèl·lits dividits en tres òrbites circulars, a una altitud d'aproximadament 24.000 km, que cobreixen tota la superfície del planeta. Aquests estaran recolzats per una xarxa mundial d'estacions terrestres. El primer satèl·lit va ser llançat el 28 de desembre de 2005 i s'espera que el sistema estigui completament operatiu a partir d'aquest any.
Beidou és el nom del GNSS desenvolupat per Xina per al seu propi sistema de navegació. Actualment està en fase de projecte.

Les generacions de telèfons mòbils

Primera generació

La 1G de la telefonia mòbil va fer la seva aparició en 1979 i es va caracteritzar per ser analògica i estrictament per a veu. La qualitat entre els terminals era molt baixa, tenien baixa velocitat (2400 bauds). Quant a la transferència entre cel·les, era molt imprecisa ja que comptaven amb una baixa capacitat i, a més, la seguretat no existia. La tecnologia predominant d'aquesta generació és AMPS (Advanced Mobile Phone System).

Segona generació

La 2G va arribar fins a 1990 i a diferència de la primera, es va caracteritzar per ser digital. El sistema 2G utilitza protocols de codificació més sofisticats i s'empra en els sistemes de telefonia cel·lular actuals. Les tecnologies predominants són: GSM (Global System Mobile Communications) utilitzat a Europa i PDC (Personal Digital Communications), utilitzat a Japó.
Els protocols emprats en els sistemes 2G suporten velocitats d'informació més altes per veu, però limitats en comunicació de dades. Es poden oferir serveis auxiliars, com dades, fax i SMS (Short Message Service). La majoria dels protocols de 2G ofereixen diferents nivells d’encriptació.
[modifica]Generació 2.5
Molts dels proveïdors de serveis de telecomunicacions es mogueren a les xarxes 2.5G abans d'entrar massivament a la 3g (a diferència de Japó). La tecnologia 2.5G és més ràpida que la 2g, i molt més econòmica que actualitzar a 3G. La generació 2.5G ofereix característiques esteses, ja que compta amb més capacitats addicionals que els sistemes 2G, com GPRS (General Packet Ràdio System), etc.

Tercera generació

Article principal: 3G
La 3G es caracteritza per contenir a la convergència de veu i dades amb accés sense fil a Internet; en altres paraules, està feta per a aplicacions multimèdia i alts amples de banda. Els protocols emprats en els sistemes 3G suporten altes velocitats d'informació i estan enfocats per a aplicacions més enllà de la veu, com la videoconferència i accés ràpid a Internet.
Amb l'arribada de la 3g i dels últims models de telèfons cel·lulars se'ls està dotant d'una gran capacitat de processament de dades i per tant també d'un sistema operatiu complex. Això ha propiciat l'aparició dels denominats smartphones, que són una PDA amb funcions de mòbil.

El telèfon mòbil

El telèfon mòbil (també anomenat telèfon cel·lular) és un dispositiu electrònic amb ràdio de curt abast usat per a comunicacions mòbils de veu i dades. Funciona sobre una xarxa d'estacions base especialitzades distribuïda pel territori, conegudes com a cel·les. A més de la funció de veu estàndard d'un telèfon, els mòbils actuals poden suportar molts serveis addicionals i accessoris, com els SMS per a missatges de text, correu electrònic, commutació de paquets per a l'accés a Internet, jocs, bluetooth, infrarojos (IrDA), càmera amb gravador de vídeo, i MMS per enviar missatges amb fotos i vídeo. La majoria dels telèfons mòbils es connecten a una xarxa d'estacions base (cel·les), que al seu temps estan interconnectades amb la xarxa telefònica commutada (amb l'excepció de telèfons mòbils per satèl·lit).
El concepte d'una xarxa de ràdio cel·lular es va inventar l'any 1947 als Laboratoris Bell, però va ser l'any 1983 quan es van fabricar els primers equips als Estats Units. L'ús de la paraula cel·lular per a la telefonia mòbil deriva de les estacions base, que enllacen via ràdio els telèfons mòbils amb els controladors d'estacions base, estan disposades en forma de malla, formant cèl·lules o cel·les (com un rusc d'abelles). D'aquesta manera, cada estació base està situada en un nus d'aquestes cel·les i té assignada un grup de freqüències de transmissió i recepció pròpies. Atès que el nombre de freqüències és limitat, amb aquesta disposició es pot reutilitzar les mateixes freqüències en altres cel·les (sempre que no sigui adjacents) per tal d'evitar interferències entre elles.

La xarxa de telefonia mòbil analògica (TMA), com el seu nom indica, realitza la comunicació mitjançant senyals de veu analògiques tant en el tram radioelèctric com en el terrestre. En la seva primera versió va funcionar en la banda radioelèctrica dels 450 MHz, treballant posteriorment en la banda dels 900 MHz. A Espanya la xarxa de telefonia mòbil analògica va ser desconnectada a partir del 31 de desembre de 2003.

La xarxa de telefonia mòbil digital, on la comunicació es realitza mitjançant senyals digitals, permet optimitzar tant l'aprofitament de les bandes de radiofreqüència com la qualitat de transmissió. El seu exponent més significatiu en l'àmbit públic és l'estàndard GSM (telefonia de segona generació) i l'anomenada tercera generació, UMTS. Funciona en les bandes de 850/900 i 1800/1900 MHz. El 2004 va arribar als 1000 milions d'usuaris arreu del món. Hi ha un altre estàndard digital, present a Amèrica i Àsia, denominat CDMA. En l'àmbit privat i de serveis d'emergències com policia, bombers i serveis d'ambulàncies s'utilitzen els estàndards Tetrapol i TErrestrial Trunked Ràdio (TETRA) en diferents bandes de freqüència.

Els telèfons mòbils i les xarxes en les que operen varien significativament en funció del proveïdor i el país. Tot i així, tots els mòbils es comuniquen mitjançant microones electromagnètiques amb les estacions base, les antenes de les quals estan muntades en torres o edificis. Els telèfons tenen un transceptor de baixa potència per transmetre i rebre veus i dades des de la cel·la més propera (normalment de 8 a 13 kilòmetres de distància). Quan el telèfon cel·lular s'encén, es registra a la xarxa el seu identificador per tal d'avisar-lo quan arriba una trucada. El telèfon busca constantment el senyal més potent que pot rebre de les estacions al seu voltant. Si l'usuari es desplaça a través de diverses cel·les, el mòbil canviarà automàticament de cel·la per tal de mantenir el senyal i no perdre en cap moment la comunicació.

El telèfon

és un dispositiu de telecomunicacions que s'usa per transmetre i rebre so (normalment veu) a través de llargues distàncies. Normalment la conversa és entre dues persones, tot i que ocasionalment pot haver-n'hi tres o més. El telèfon és un dels electrodomèstics més comuns. La majoria de telèfons funcionen sobre una complexa Xarxa Telefònica Commutada. L'any 1854, l'inventor francès Charles Bourseul va plantejar la possibilitat d'utilitzar les vibracions causades per la veu sobre un disc flexible o diafragma, per tal d'activar i desactivar un circuit elèctric i produir unes vibracions similars en un diafragma situat en un lloc allunyat, que reproduiria el so original.
Anys més tard, el físic alemany Johann Philip Reis, va inventar un instrument que era capaç de transmetre notes musicals, però no de reproduir la veu humana. [cal citació]
Actualment es considera Antonio Meucci, un italià (resident a Cuba), va inventar el telèfon uns anys abans que Graham i Elisha. D'aquesta manera l'11 de juny del 2002, el Congrés dels Estats Units d'America va reconèixer, històricament, a Antonio Meucci la paternitat del telèfon.
No obstant això, durant molts anys s'ha atribuit la invenció a Alexander Graham Bell, físic i inventor nord-americà d'origen escocès, mentre treballava en la transmissió de sons per sords, va descobrir que modificant un corrent elèctric continu, es podien imitar les vibracions que produeix la veu humana. L'any 1876 va patentar un equip que podia transmetre la veu a través d'un cable al que va batejar amb el nom de telèfon. Si ben és cert que va ser el primer en patentar l'invent i per tant s'enduu el reconeixement, recentment s'ha esclarit que possiblement copiés la patent d' Elisha Gray, que treballava independentment en la costa Oest.