Internet

Internet és una xarxa pública i global de computadors interconnectats mitjançant el protocol d'internet (Internet Protocol) i que transmeten les dades mitjançant commutació de paquets.
Internet és la unió de milions de subxarxes domèstiques, acadèmiques, comercials i governamentals, és per això que a vegades se l'anomena "la xarxa de xarxes". Qualsevol conjunt de xarxes interconnectades serà una internet, però d'Internet en majúscules només n'hi ha una.
Sobre aquesta xarxa hi corren un conjunt de serveis als quals tothom pot accedir des de qualsevol part del món, mitjançant un dispositiu electrònic com per exemple un ordinador o un telèfon mòbil. La prehistòria d'Internet es basa en la xarxa de caràcter militar creada pel departament de defensa dels Estats Units. El 29 d'octubre de 1969 arrencava a la UCLA el primer node d'aquesta xarxa, anomenada ARPANET
Tècnicament el naixement d'internet, es produí l'1 de gener de 1983, amb la primera xarxa de llarg abast WAN basada en tecnologia TCP/IP, posada en marxa per la National Science Foundation (NSF) dels EUA. Al 1995, aquesta xarxa fou oberta als interessos comercials.
Durant la dècada del 1990, la xarxa guanyà densitat. L'agost de 1991 el CERN publicà el projecte World Wide Web, i dos anys després Tim Berners-Lee inicià la creació de l'HTML i HTTP. Al 1993 el Centre nacional per aplicacions de supercomputació a la Universitat d'Illionis desenvolupà el primer navegador web el Mosaic versió 1.0.
Internet com a mitjà de comunicació es va començar a generalitzar en els països desenvolupats a mitjans dels anys 90. En gran part, Internet l'han anat fent els "internautes", tot creant serveis majoritàriament gratuïts. De tota manera, des de finals dels anys 90, els serveis de pagament i el comerç electrònic hi tenen una presència cada vegada més gran.

Serveis més comuns

World Wide Web
Probablement el servei més conegut. Dins aquí les pàgines més populars són, discutiblement, Google.com, Yahoo.com, YouTube.com, Fotolog.com, Wikipedia.org, MySpace.com, FaceBook.com, MSN.com. Tot i que molta gent usa els termes Internet i WWW indistintament, és important remarcar que no són el mateix.
Correu electrònic
Article principal: Correu electrònic
El correu-e o E-mail permet enviar missatges de text de forma anàloga al correu ordinari. Els dos serveis més populars que ofereixen correu electrònic gratuïtament a són GMail i Hotmail. No tot el correu-e té accés a Internet. De fet hi ha empreses que usen correu electrònic sense tenir realment una adreça externa. Per altra banda, hi ha dues formes d'usar el correu electrònic: a través del web (Gmail, Hotmail, Yahoo..) o mitjançant programes específics, com Mozilla Thunderbird o Microsoft Outlook.
El correu-e permet afegir arxius al text a través del que es coneix com MIME.
Compartiment de fitxers
Vàries tecnologies permeten compartir fitxers. Des d'un adjunt en un e-mail, o un servidor FTP (arquitectura client servidor), o les famoses xarxes P2P (Emule, Napster, BitTorrent...), on són freqüents les descàrregues de música en mp3, vídeos en DivX, i programari
El fet que avui en dia tot el que es pugui reduir a text, imatge, vídeo i so pot ser enviat per Internet a molt baix cost, ha fet que les grans indústries encarregades de la seva distribució (discogràfiques, premsa, productores cinema) estiguin patint grans canvis.
Trucades telefòniques
Voice Over IP (Skype). Hi ha en procés una convergència digital. Els dos mons s'estan acostant. Per una banda, mitjançant passarel·les, es permet des d'internet trucar a telèfons convencionals a preus reduïts. Per altra banda, també s'estan fabricant telèfons similars als convencionals que funcionen sobre tecnologia IP. Si a això ajuntem la gran quantitat de xarxes Wi-Fi existents, les possibilitats són molt grans.
Televisió per Internet
Usant la mateixa filosofia que els xarxes P2P de compartició de fitxers, s'estan experimentant de transmetre televisió a través d'internet, en una tecnologia anomenada P2PTV (Joost, Zattoo).
També hi hauria una tècnica més convencional de client-servidor anomenada IPTV.
Xat
Missatgeria instantània i IRC, fòrums, webcams.
Altres serveis minoritaris
Altres serveis més minoritaris, especialitzats, o caducs, són:
El Gopher va ser el precursor de la World Wide Web.
El Whois serveix per conèixer el titular d'un nom de domini o d'una adreça IP.
El Telnet servia per accedir remotament a un ordinador a través d'un terminal.
El SSH és la versió moderna del Telnet. La novetat és que la informació va encriptada.
El LDAP ofereix serveis de directori (llistat de persones i les seves dades personals)

La ràdio

La ràdio és la transmissió de senyals a través de la modulació d'ones electromagnètiques amb freqüències per sota de la llum visible. La radiació electromagnètica viatja per mitjà de camps electromagnètics oscil·latoris que travessen l'aire i el buit de l'espai. La informació és transportada per mitjà de canviar sistemàticament (modular) certes propietats de les ones radiades, com l'amplitud, la freqüència o la fase. Quan les ones de ràdio passen per un conductor elèctric, els camps oscil·latoris indueixen un corrent altern en el conductor. Això pot ser detectat i transformat en so o en altres senyals que portin informació. En un document adreçat a la Royal Society titulat Una teoria dinàmica del camp electromagnètic, que descrivia els seus treballs entre els anys 1861 i 1865: la seva teoria era, bàsicament, que els camps elèctrics variables creen camps magnètics variables, i viciversa, que els camps magnètics variables creen camps elèctrics variables amb el que uns o altres crearan al seu torn nous camps elèctrics o magnètics variables amb els que aquests camps es propagaran per l'espai en forma de camps electromagnètics variables successius que s'allunyen de la font on es van originar en forma d'ones electromagnètiques.

La televisió

La televisió ("Tele-", en grec "lluny" i "-visió" en llatí "visió" "veure" o "vista"), abreujat TV, és un sistema de telecomunicació per a l'emissió i per a la recepció de sons i d'imatges en moviment a distància. El terme també ha acabat referint-se a tots els aspectes de la programació televisiva.
La televisió comercial va començar als anys 30. Des de llavors, la tele ha esdevingut un dels electrodomèstics més comuns arreu. Els anys 70 aparegueren els primers aparells de vídeo, que permetien enregistrar el continguts de la TV. Com les cintes VHS i més tard el DVD. El fet televisiu ha esdevingut sinònim de cultura post moderna.
L'aparell usat per rebre la televisió és el televisor. Internament té múltiples circuits electrònics, incloent-ne els que sintonitzen i descodifiquen el senyal. A l'aparell mancat d'aquests circuits se l'anomena monitor, en lloc de televisor. Apart de la televisió analògica tradicional, alguns televisors estan dissenyats per rebre diferents senyals i formats, com un circuit tancat de TV (CCTV), televisió digital, o televisió d'alta definició (HDTV). hi han molts tipus de televisió. un exemple recent és la televisió d'alta definició. La televisió d'alta definició (també coneguda com a HDTV, acrònim en anglès de High Definition Television) és un dels formats caracteritzats per emetre senyals en qualitat digital, molt superior als sistemes actuals (PAL, NTSC, SECAM). El format HDTV utilitza exclusivament una relació d'aspecte 16:9 a diferència del format convencional que pot utilitzar 4:3 o 16:9. L'alta resolució de les imatges (1920 píxels × 1080 línies o 1280 píxels × 720 línies) permet mostrar molt més detall comparat amb la televisió analògica de definició estàndard (720 píxels × 576 línies amb l'estàndard PAL).
El còdec utilitzat per a la compressió pot ser:
MPEG-2
H.264
VC-1 (derivat del Windows Media Vídeo 9)

Un dels sistemes de televisió més recents és la TDT. La Televisió digital terrestre, o el seu acrònim TDT, és una implementació de tecnologia digital que proporciona un número de canals de televisió (SDTV) més elevat i/o una millor qualitat d'imatge (EDTV, HDTV) i so (AC3, Dolby Digital) mitjançant ones de ràdio convencionals en comptes de transmissions per satèl·lit o cable. La tecnologia utilitzada és la DVB-T a Europa, la ATSC a Amèrica del Nord i la ISDB-T a Japó. A la resta del món els estàndards encara estan per definir.
La TDT serà l'únic sistema que s'emetrà a Espanya per veure la televisió a partir del 3 d'abril del 2010.
A Catalunya, amb el nom de TDT, també és coneguda popularment la tecnologia DVB-T. La TDT es transmet per radiofreqüència, de forma similar a la televisió analògica amb la diferència que en la transmissió digital s'utilitzen transmissors multiplexes que permeten la transmissió de múltiples canals en un mateix rang de freqüències (com un canal UHF o VHF).

I finalment la televisió en 3-D és l'invent més recent de tots. La televisió 3D ( o 3D TV) es aquella pantalla LCD o plasma que permet a l'espectador percebre la sensació de profunditat sense la necessitat d'utilitzar ulleres especials. Aquest efecte s'aconsegueix gràcies a unes microlents o miralls col·locades a cada píxel que permeten enviar una imatge lleugerament diferent a cada ull (el mateix principi que la holografia) , d'aquesta manera el nostre cervell utilitza la diferència entre imatges per composar l'espai, ja que és la informació més rellevant. Alguns aspectes d'aquesta nova tendència encara es troben en desenvolupament. La necessitat de variar l'angle dels feixos de llum de cada píxel fa que s'utilitzin en un principi miralls deformables. Cadascun d'aquests miralls consisteixen en una membrana fina i circular de nitrur de silici recoberts d'alumini i suspesos sobre uns elèctrodes. Quan se li aplica un voltatge a l'elèctrode la membrana del mirall es deforma de manera parabòlica. El front d'ona del feix de llum incident al mirall pot ser canviat variant el voltatge aplicat sobre l'elèctrode. Si no s'aplica cap voltatge, la membrana de miralls romandrà plana. D'aquesta manera es poden realitzar imatges amb tres dimensions mantenint també el mode de dos dimensions habitual. Aquesta metodologia es la que anomenem televisió stereo i només permet que hi hagi un observador. A més a més té la problemàtica de que el sistema necessita saber des d'on mira l'observador. Per tenir aquesta informació es requereix tenir una càmera amb un algorisme que localitzi els ulls de l'espectador i sigui capaç d'enfocar els miralls en aquella direcció. La imatge captada per l'observador serà igual a qualsevol punt de l'angle de visió, es a dir, encara que ens movem no percebrem un canvi de posició relativa a la imatge. El vídeo reproduït en aquest sistema ha de tenir 2 imatges per frame.

Els sistemes de posicionament

Els Sistemes Globals de Navegació per Satèl·lit (o més concretament, de posicionament per satèl·lit també anomenats GNSS per les seues inicials en anglés) ens permeten obtenir la posició d'un receptor passiu relativa a la terra només amb la lectura d'uns senyals rebuts des dels satèl·lits. El receptor recull les senyals sincronitzades enviades periòdicament pels satèl·lits i a través de diferents paràmetres (retard, desfasament, variacions en la freqüència) n'estableix la distància. Coneixent la posició de diversos satèl·lits i coneguda la seva posició es pot determinar, mitjançant tècniques similars a la triangulació, la posició del receptor.
Els receptors sovint incorporen un programari que permet combinar les coordenades rebudes amb mapes de carreteres o rutes marítimes i que faciliten el seguiment de rutes determinades. Alguns receptors fins i tot suggereixen els camins òptims a seguir.
En alguns països fins i tot es combinen les dades rebudes per satèl·lit amb altres canals d'informació (sovint RF d'emissió terrestre) que proporcionen l'estat del trànsit en totes les vies, obtenint de forma automàtica rutes per evitar aglomeracions de trànsit.
GPS és el més conegut d'aquests sistemes de navegació però no és l'únic: GLONASS (per Rússia), EGNOS (operatiu des de l'octubre de 2005) i Galileo (en fase de desenvolupament) per Europa proporcionen també aquest servei oferint noves avantatges respecte el sistema americà GPS.
Un dels inconvenients d'aquests sistemes de navegació és el seu cost. Per garantir una cobertura mínima són necessaris més de 20 satèl·lits, amb tot el cost que això implica. A més, per a poder determinar la posició exacta de cadascun es necessita una sincronía quasi-perfecta dels rellotges (veure rellotge atòmic) d'a bord. Tant GPS com GLONASS proporcionen una baixa fiabilitat en la determinació d'alçades, per tant no són vàlids per a utilitzar-se en aeronàutica com a únic sistema. EGNOS és un sistema de navegació mitjançant satèl·lits geoestacionaris que ofereix, en combinació amb els altres sistemes informació complementària per determinar posicions molt més precises.

Ús militar

L'origen de la navegació per satèl·lit va ser militar. La navegació per satèl·lit permet arribar a una precisió que no s'havia aconseguit fins ara, en els objectius de les arma s, augmentant la seva efectivitat, i reduint danys no desitjats mitjançant armament que es val del senyal dels GNSS que si produïen les armes convencionals. La navegació per satèl·lit també permet que les tropes siguin dirigides i es localitzen fàcilment.

Navegació aèria

La navegació aèria utilitza, dins del concepte de Sistemes Globals de Navegació per Satèl·lits (GNSS) implementat per la Organització d'Aviació Civil Internacional (OACI), els sistemes de posicionament, reconeixent com un element clau en els sistemes de Comunicacions, Navegació i Vigilància que recolzen el control del trànsit aeri (CNS/ATM), així com un fonament sobre el qual els estats poden subministrar serveis de navegació aeronàutica millorats. Els estats que autoritzen operacions GNSS són els responsables de determinar si el mateix satisfà els requisits d'actuació requerits per a aquesta activitat (d'acord a l'especificat per l'OACI) al espai aeri de la seva competència i de notificar als usuaris quan aquesta actuació no compleix amb aquests.

Altres usos civils

Navegador d'una automòbil
Algunes de les aplicacions civils on s'utilitzen els senyals GNSS són les següents:
Ajudes a la navegació i orientació en dispositius de mà per senderisme, dispositius integrats en els automòbil és, camions, vaixell s, etc.
Sincronització.
Sistemes de localització per emergència s.
Geomàtica.
Seguiment dels dispositius usats en la fauna.
Etc

Sistemes de Posicionament per Satèl·lits actuals:

L' NAVSTAR-GPS (Navigation System and Ranging - Global Position System), conegut simplement com GPS, és un sistema de radionavegació basat en satèl·lits que utilitza mesures de distància precises de satèl·lits GPS per determinar la posició (el GPS té un error nominal en el càlcul de la posició d'aproximadament 15 m) i l'hora arreu del món. El sistema és operat per al Govern dels Estats Units per la seva Departament de Defensa i és l'únic sistema de navegació per satèl·lit completament operatiu a data actual.
El Sistema Mundial de Navegació per Satèl·lits (GLONASS) proporciona determinacions tridimensionals de posició i velocitat basades en els mesuraments del temps de trànsit i de desviació Doppler dels senyals de ràdio freqüència (RF) transmeses pels satèl·lits GLONASS. El sistema és operat pel Ministeri de Defensa de la Federació Russa i ha estat utilitzat com a reserva per alguns receptors comercials de GPS.

Sistemes de Posicionament per satèl·lit en projecte:

Galileu és la iniciativa de la Unió Europea i la Agència Espacial Europea, que van acordar desenvolupar un sistema de radionavegació per satèl·lit d'última generació i d'abast mundial propi, que brinda un servei d'ubicació al espai precís i garantit, sota control civil.
Galileu comprèn una constel de 30 satèl·lits dividits en tres òrbites circulars, a una altitud d'aproximadament 24.000 km, que cobreixen tota la superfície del planeta. Aquests estaran recolzats per una xarxa mundial d'estacions terrestres. El primer satèl·lit va ser llançat el 28 de desembre de 2005 i s'espera que el sistema estigui completament operatiu a partir d'aquest any.
Beidou és el nom del GNSS desenvolupat per Xina per al seu propi sistema de navegació. Actualment està en fase de projecte.

Les generacions de telèfons mòbils

Primera generació

La 1G de la telefonia mòbil va fer la seva aparició en 1979 i es va caracteritzar per ser analògica i estrictament per a veu. La qualitat entre els terminals era molt baixa, tenien baixa velocitat (2400 bauds). Quant a la transferència entre cel·les, era molt imprecisa ja que comptaven amb una baixa capacitat i, a més, la seguretat no existia. La tecnologia predominant d'aquesta generació és AMPS (Advanced Mobile Phone System).

Segona generació

La 2G va arribar fins a 1990 i a diferència de la primera, es va caracteritzar per ser digital. El sistema 2G utilitza protocols de codificació més sofisticats i s'empra en els sistemes de telefonia cel·lular actuals. Les tecnologies predominants són: GSM (Global System Mobile Communications) utilitzat a Europa i PDC (Personal Digital Communications), utilitzat a Japó.
Els protocols emprats en els sistemes 2G suporten velocitats d'informació més altes per veu, però limitats en comunicació de dades. Es poden oferir serveis auxiliars, com dades, fax i SMS (Short Message Service). La majoria dels protocols de 2G ofereixen diferents nivells d’encriptació.
[modifica]Generació 2.5
Molts dels proveïdors de serveis de telecomunicacions es mogueren a les xarxes 2.5G abans d'entrar massivament a la 3g (a diferència de Japó). La tecnologia 2.5G és més ràpida que la 2g, i molt més econòmica que actualitzar a 3G. La generació 2.5G ofereix característiques esteses, ja que compta amb més capacitats addicionals que els sistemes 2G, com GPRS (General Packet Ràdio System), etc.

Tercera generació

Article principal: 3G
La 3G es caracteritza per contenir a la convergència de veu i dades amb accés sense fil a Internet; en altres paraules, està feta per a aplicacions multimèdia i alts amples de banda. Els protocols emprats en els sistemes 3G suporten altes velocitats d'informació i estan enfocats per a aplicacions més enllà de la veu, com la videoconferència i accés ràpid a Internet.
Amb l'arribada de la 3g i dels últims models de telèfons cel·lulars se'ls està dotant d'una gran capacitat de processament de dades i per tant també d'un sistema operatiu complex. Això ha propiciat l'aparició dels denominats smartphones, que són una PDA amb funcions de mòbil.

El telèfon mòbil

El telèfon mòbil (també anomenat telèfon cel·lular) és un dispositiu electrònic amb ràdio de curt abast usat per a comunicacions mòbils de veu i dades. Funciona sobre una xarxa d'estacions base especialitzades distribuïda pel territori, conegudes com a cel·les. A més de la funció de veu estàndard d'un telèfon, els mòbils actuals poden suportar molts serveis addicionals i accessoris, com els SMS per a missatges de text, correu electrònic, commutació de paquets per a l'accés a Internet, jocs, bluetooth, infrarojos (IrDA), càmera amb gravador de vídeo, i MMS per enviar missatges amb fotos i vídeo. La majoria dels telèfons mòbils es connecten a una xarxa d'estacions base (cel·les), que al seu temps estan interconnectades amb la xarxa telefònica commutada (amb l'excepció de telèfons mòbils per satèl·lit).
El concepte d'una xarxa de ràdio cel·lular es va inventar l'any 1947 als Laboratoris Bell, però va ser l'any 1983 quan es van fabricar els primers equips als Estats Units. L'ús de la paraula cel·lular per a la telefonia mòbil deriva de les estacions base, que enllacen via ràdio els telèfons mòbils amb els controladors d'estacions base, estan disposades en forma de malla, formant cèl·lules o cel·les (com un rusc d'abelles). D'aquesta manera, cada estació base està situada en un nus d'aquestes cel·les i té assignada un grup de freqüències de transmissió i recepció pròpies. Atès que el nombre de freqüències és limitat, amb aquesta disposició es pot reutilitzar les mateixes freqüències en altres cel·les (sempre que no sigui adjacents) per tal d'evitar interferències entre elles.

La xarxa de telefonia mòbil analògica (TMA), com el seu nom indica, realitza la comunicació mitjançant senyals de veu analògiques tant en el tram radioelèctric com en el terrestre. En la seva primera versió va funcionar en la banda radioelèctrica dels 450 MHz, treballant posteriorment en la banda dels 900 MHz. A Espanya la xarxa de telefonia mòbil analògica va ser desconnectada a partir del 31 de desembre de 2003.

La xarxa de telefonia mòbil digital, on la comunicació es realitza mitjançant senyals digitals, permet optimitzar tant l'aprofitament de les bandes de radiofreqüència com la qualitat de transmissió. El seu exponent més significatiu en l'àmbit públic és l'estàndard GSM (telefonia de segona generació) i l'anomenada tercera generació, UMTS. Funciona en les bandes de 850/900 i 1800/1900 MHz. El 2004 va arribar als 1000 milions d'usuaris arreu del món. Hi ha un altre estàndard digital, present a Amèrica i Àsia, denominat CDMA. En l'àmbit privat i de serveis d'emergències com policia, bombers i serveis d'ambulàncies s'utilitzen els estàndards Tetrapol i TErrestrial Trunked Ràdio (TETRA) en diferents bandes de freqüència.

Els telèfons mòbils i les xarxes en les que operen varien significativament en funció del proveïdor i el país. Tot i així, tots els mòbils es comuniquen mitjançant microones electromagnètiques amb les estacions base, les antenes de les quals estan muntades en torres o edificis. Els telèfons tenen un transceptor de baixa potència per transmetre i rebre veus i dades des de la cel·la més propera (normalment de 8 a 13 kilòmetres de distància). Quan el telèfon cel·lular s'encén, es registra a la xarxa el seu identificador per tal d'avisar-lo quan arriba una trucada. El telèfon busca constantment el senyal més potent que pot rebre de les estacions al seu voltant. Si l'usuari es desplaça a través de diverses cel·les, el mòbil canviarà automàticament de cel·la per tal de mantenir el senyal i no perdre en cap moment la comunicació.

El telèfon

és un dispositiu de telecomunicacions que s'usa per transmetre i rebre so (normalment veu) a través de llargues distàncies. Normalment la conversa és entre dues persones, tot i que ocasionalment pot haver-n'hi tres o més. El telèfon és un dels electrodomèstics més comuns. La majoria de telèfons funcionen sobre una complexa Xarxa Telefònica Commutada. L'any 1854, l'inventor francès Charles Bourseul va plantejar la possibilitat d'utilitzar les vibracions causades per la veu sobre un disc flexible o diafragma, per tal d'activar i desactivar un circuit elèctric i produir unes vibracions similars en un diafragma situat en un lloc allunyat, que reproduiria el so original.
Anys més tard, el físic alemany Johann Philip Reis, va inventar un instrument que era capaç de transmetre notes musicals, però no de reproduir la veu humana. [cal citació]
Actualment es considera Antonio Meucci, un italià (resident a Cuba), va inventar el telèfon uns anys abans que Graham i Elisha. D'aquesta manera l'11 de juny del 2002, el Congrés dels Estats Units d'America va reconèixer, històricament, a Antonio Meucci la paternitat del telèfon.
No obstant això, durant molts anys s'ha atribuit la invenció a Alexander Graham Bell, físic i inventor nord-americà d'origen escocès, mentre treballava en la transmissió de sons per sords, va descobrir que modificant un corrent elèctric continu, es podien imitar les vibracions que produeix la veu humana. L'any 1876 va patentar un equip que podia transmetre la veu a través d'un cable al que va batejar amb el nom de telèfon. Si ben és cert que va ser el primer en patentar l'invent i per tant s'enduu el reconeixement, recentment s'ha esclarit que possiblement copiés la patent d' Elisha Gray, que treballava independentment en la costa Oest.

El telègraf elèctric

l telègraf elèctric que coneixem avui va ser presentat per Samuel Morse el 6 de febrer de 1833. El funcionament del conjunt és el següent: Quan en l'estació transmissora es tanca l'interruptor (manipulador) circula un corrent pel següent circuit: pol positiu, línia, electroiman, terra, pol negatiu, el que té com conseqüència que, activat l'electroiman, sigui atret una peça metàl·lica acabada en un punxó que pressiona una tira de paper, que es desplaça mitjançant uns rodets d'arrossegament, moguts per un mecanisme de rellotgeria, sobre un cilindre impregnat de tinta, de tal forma que, segons la durada de la pulsació de l'interruptor, es traduirà en la impressió d'un punt o d'una ratlla a la tira de paper. La combinació de punts i ratlles es pot traduir en lletres mitjançant l'ús d'un codi convenient, en la pràctica el més utilitzat durant molts anys ha estat el codi Morse. Posteriors millores dels dispositius emissors i traductors han permès la transmissió de missatges de forma més ràpida, sense necessitat de recórrer a la traducció manual del codi, així com l'envio simultani de més d'una transmissió per la mateixa línia.
Un d'aquests dispositius telegràfics avançats es el teletip, encara en us en molts ambients, tant informatius com empresarials, encara que últimament està sent desplaçat pel correu electrònic.

Les telecomunicacions

La telecomunicació és la transmissió de senyals a distància a través de qualsevol medi per tal d'aconseguir comunicar-nos. Des del segle XX aquest procés sol implicar l'enviament d'ones electromagnètiques a través d'un medi físic o radioelèctric fent ús de transmissors i receptors electrònics però antigament podia involucrar l'ús de senyals de fum, les emissions sonores o la telegrafia òptica. Avui en dia la telecomunicació té moltes aplicacions i els dispositius que ens ajuden a rebre aquests senyals, com la televisió, la ràdio i els telèfons, són comuns a gran part del món. Al llarg del temps per tal d'oferir nous serveis s'han creat xarxes d'aquests dispositius. Alguns exemples en són la xarxa telefònica, les d'ordinadors, les de telefonia mòbil o les de ràdio i televisió digital. Un clar exemple d'aquestes xarxes és Internet, un dels referents de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació.

Motor d'aire comprimit

Un vehicle d'aire comprimit és un vehicle de transport que funcionen a base de aire comprimit. En el moment d'expansió ràpida d'una gran quantitat d'aire comprimit, corresponent a una important disminució de la pressió, se li fa físicament impossible al gas recuperar el seu volum inicial, la variació de temperatura que segueix, produeix un important refredament, mentre l'expansió del volum útil pot limitar en aproximadament 40% del volum teòric. Contràriament, amb compressió, la reducció de volum generalment involucra un ascens en temperatura resultant una vegada més en un volum total d'aire comprimit més baix que el seu valor teòric. Per produir una empenta mecànic mentre es eludeix aquest obstacle, o, almenys, mentre que es redueixen els seus efectes, per la qual cosa cal complir amb certes regles: * per permetre l'expansió tan lentament com sigui possible, és a dir, mentre es treballa amb baixes Corrents (però això, per descomptat, significa una contrapartida negativa pel que fa a la limitació de la potència del motor es refereix), * per regular les variacions brusques de la pressió quan és massa important (per l'ús de reductors de pressió i d'altres intermedis de descompressió habilitats), de mantenir * Així com la possible temperatura constant del gas, sinó fins i tot a augmentar el rendiment de la compressió/expansió d'un refredament/escalfament de la utilitat de l'aire.

Motor d’Etanol

L’etanol pot utilitzar-se com combustible per a automòbils, bé solament, o barrejat en quantitats variables amb gasolina per a reduir el consum de derivats del petroli. El combustible resultant es coneix com gasohol (en alguns països, “alconafta”). Dues barreges comunes són I10 i I85, amb continguts de etanol del 10% i 85%, respectivament. El etanol també s’utilitza cada vegada més com afegit per a oxigenar la gasolina estàndard, reemplaçant al metil tert-butil èter (MTBE). El etanol s’obté fàcilment del sucre o del midó en collites de blat de moro i canya de sucre, entre uns altres. No obstant això, els actuals mètodes de producció de bio-etanol utilitzen una quantitat significativa d’energia en comparació de l’energia obtinguda del combustible produït. Per aquesta raó, no és possible substituir enterament el consum actual de combustibles fòssils per bio-etanol. En el 2006 la producció mundial total de etanol en tots els seus graus va anar de 51,06 mil milions de litres (13,49 mil milions de galons internacionals). Els dos principals productors mundials són Estats Units i Brasil, que junts produïxen el 70% del total de etanol, seguits per Xina, Índia i França.

Motor elèctric

Un vehicle elèctric és un vehicle que fa servir un o més motors elèctrics per a la seva propulsió. Els vehicles elèctrics poden ser
cotxes elèctrics,
trens elèctrics,
camions elèctrics,
avions elèctrics,
vaixells elèctrics,
motocicletes i scooters elèctrics i
naus espacials elèctriques.
Els vehicles elèctrics van aparèixer a mitjans del segle XIX, quan la electricitat era dels mètodes preferits per a la propulsió d'automòbils, oferint un nivell de confort i facilitat d'operació que no podia ser aconseguida pels cotxes de gasolina del moment.
Els vehicles elèctrics són diferents dels vehicles propulsats per fòssils en què
Reben la seva potència d'un ampli ventall de fonts, incloent-hi fòssils, energia nuclear, i fonts renovables com ara energia mareomotriu, energia solar, i energia eòlica, o qualsevol combinació d'aquestes. De qualsevol forma, aquesta energia és llavors transmesa al vehicle a través de l'ús de línies d'alta tensió, transmissió d'energia sense fils com ara càrrega inductiva, o una connexió`directa a través d'un vehicle elèctric. L'electricitat pot ser llavors emmagatzemada al vehicle fent servir una bateria elèctrica, supercondensador, o cel·la de combustible.
En canvi, els vehicles de combustió sovint només poden derivar la seva energia de poques fonts, com ara fuels fòssils no renovables.
Un avantatge important dels vehicles elèctrics o híbrids és la serva capacitat de recuperar energia de frenada com a electricitat per a guardar en una bateria o retornat a la xarxa elèctrica.

Motor de Fuel Flexible.

El vehicle de combustible flexible o vehicle de dues combustibles (anglès: dual-fuel vehicle) és fabricat amb un motor de combustió interna convencional de quatre temps (Cicle Otto) que té la capacitat d’utilitzar dos combustibles barrejats en un mateix dipòsit de combustible. El tipus de vehicle flexible més comú disponible al mercat mundial és el dotat d’un motor que accepta tant gasolina com etanol barrejats en qualsevol proporció i que crema a tots dos a la cambra de combustió al mateix temps, per la qual cosa la injecció de combustible és ajustada automàticament per sensors electrònics que detecten la proporció present en la mescla dels dos combustibles. En el cas de la tecnologia brasilera, es va desenvolupar un programari que va fer innecessari l’ús de sensors addicionals per a realitzar aquest ajustament. En l’actualitat, comercialment només són fabricats automòbils i vehicles de càrrega lleugera per operar amb el motor flexible d’etanol . També han estat desenvolupats vehicles flexibles que funcionen amb metanol com a combustible, coneguts com M85, utilitzats en programes demostratius en diversos països, però principalment a Califòrnia.

Motor solar

Un automòbil solar és un automòbil propulsat per un motor elèctric alimentat per energia solar obtinguda de panells solars en la superfície de l’automòbil. Les cel les fotovoltaiques converteixen l’energia del sol directament a energia elèctrica, que pot o bé ser emmagatzemada en bateries elèctriques o utilitzada directament pel motor. Els automòbils solars no són actualment una forma de transport pràctica. Encara que poden operar per distàncies limitades sense el sol, les cel les són generalment molt fràgils. A més, els equips de desenvolupament han enfocat els seus esforços cap a l’optimització de la funcionalitat del vehicle, preocupant poc per la comoditat del passatger. La majoria d’automòbils solars només tenen espai per a una o dues persones. El sistema elèctric és el més important dels sistemes de l’automòbil, perquè controla tota la potència que entra i surt del conjunt. Les bateries juguen el mateix paper que el dipòsit de combustible en una automòbil normal com emmagatzematge d’energia per a ús futur. Els automòbils solars utilitzen diversos tipus de bateries, incloent plom, níquel-cadmi, i liti. Les bateries de plom són més econòmiques i més fàcils d’operar, però la relació potència / pes és dolenta. Típicament, els automòbils solars usen voltatges entre 84 i 170 V. Els sistemes mecànics es dissenyen per obtenir el pes i la fricció al mínim, però mantenint la rigidesa. S’usen titani i compostos per assegurar una bona relació rigidesa / pes.

Vehicle Híbrid

Un vehicle híbrid és un vehicle que pot funcionar amb més d’una font d’energia. Normalment s’utilitza aquest terme per a designar els automòbils que poden funcionar amb motors elèctrics i de combustió. En el que l’energia elèctrica que l’impulsa prové de bateries i, alternativament, d’un motor de combustió interna que mou un generador. Normalment, el motor també pot impulsar les rodes de forma directa. Actualment però hi ha més combinacions, tenim cotxes híbrids amb motors pneumàtic / combustió i un híbrid pneumàtic / elèctric. En el cas d’híbrids gasolina-elèctrics, quan el motor de combustió interna funciona, ho fa amb la seva màxima eficiència. Si es genera més energia de la necessària, el motor elèctric s’utilitza com a generador i carrega la bateria del sistema. En altres situacions, funciona només el motor elèctric, alimentant-se de l’energia guardada a les bateries. Tots els cotxes elèctrics utilitzen bateries carregades per una font externa, fet que ocasiona problemes d’autonomia de funcionament. Aquesta queixa habitual, s’evita amb els cotxes híbrids, ja que és el motor tèrmic (normalment de gasolina), el que, mitjançant un generador, carrega les bateries. Els vehicles híbrids es classifiquen en dos tipus:

paral·lel: tant el motor tèrmic com l’elèctric poden fer girar les rodes.
sèrie: el motor tèrmic genera electricitat i la tracció només la proporciona el motor elèctric.
També es poden classificar en:

regulars: utilitzen el motor elèctric com a suport.
endollables: (també coneguts per les seves lletres en anglès PHEVs) utilitzen principalment el motor elèctric i es poden recarregar endollant-los a la xarxa elèctrica.

Motor de Biodièsel

El biodièsel és un combustible que s’obté de recursos renovables com olis vegetals, greixos animals, o algues, que es tracten químicament per tal d’obtenir un combustible semblant al gasoil (dièsel) basat en el petroli. En l'actualitat existeixen diversos processos industrials amb els quals es pot obtenir biodièsel, però es posa en qüestió la seva efectivitat en un futur proper ja que obtenir biodièsel d'aquestes fonts oliveres, gira-sols, canyes de sucre, etc prdueix un encariment del preu dels aliments per això que ara s'investiga cap a un nou camp que pot ser el de les microalgues del fons marí. Els més importants són els següents:
1. Procés base-base, utilitzant com a catalitzador un hidròxid. Aquest hidròxid pot ser hidròxid de sodi (sosa càustica) o hidròxid de potassi (potassa càustica).
2. Procés acid-base. Aquest procés consisteix en fer primer una esterificació àcida i desprès seguir el procés normal (base-base), s'usa generalment per olis amb alt índex de acidés.
3. Processos supercrítics. En aquest procés ja no es necessari la presencia de catalitzador, simplement es fa a pressions elevades en las que el oli i l'alcohol reaccionen sense necesitat de què un agent extern com el hidròxid actuï en la reacció.
4. Processos enzimàtics. En la actualitat s'estan investigant alguns enzims que poden servir com acceleradors de la reacció oli-alcohol. Aquest procés no s'usa en la actualitat degut al seu alt cost, que impedeix que es pugui produir biodièsel en grans quantitats.
5. Mètode de reacció Ultrasònic En el mètode de reacció ultrasònica, les ones ultrasòniques causa'n que la barreja produeixi i col·lapsi bombolles constantment. Aquesta cavitassió proporciona simultàniament la barreja i la calor necessaris per portar el procés de transesterificació. Així, utilitzant un reactor ultrasònic per la producció del biodièsel, es redueix de manera dràstica el temps, temperatura i energia necessària per la reacció. El procés de transesterificació pot córrer en línia en lloc de utilitzar el lent mètode de processament per lots. Els dispositius ultrasònics de escala industrial permeten el processament de diversos milers de barrils per dia.

El motor d’Hidrogen.

Aquests motors fan servir la energía elèctrica produida per la reacció de Hidrògen i Oxígen, aquesta reacció produeix corrent elèctric com si fos una batería. L’únic residu que genera aquesta reacció és vapor d’aigua. Aquests vehicles utilitzen generalment l'hidrogen en un d'aquests dos mètodes: combustió o conversió de pila de combustible. En la combustió, l'hidrogen es crema en un motor d'explosió, de la mateixa manera que la gasolina. A la conversió de pila de combustible, l'hidrogen es converteix en electricitat a través de piles de combustible que mouen motors elèctrics. el vehicle de pila de combustible és un vehicle de zero emissions, perquè només consumeix aigua. en canvi, l'altre vehicle, emet diòxid de carboni.
Existeixen dos tipus bàsics de motor de combustió que utilitzen hidrogen com a combustible. A dia d'avui, Honda és l'única marca que té pemís per comercialitzar el seu vehicle impulsat per aquest sistema, el FCX Clarity, al Japó i Estats Units.