La televisió ("Tele-", en grec "lluny" i "-visió" en llatí "visió" "veure" o "vista"), abreujat TV, és un sistema de telecomunicació per a l'emissió i per a la recepció de sons i d'imatges en moviment a distància. El terme també ha acabat referint-se a tots els aspectes de la programació televisiva.
La televisió comercial va començar als anys 30. Des de llavors, la tele ha esdevingut un dels electrodomèstics més comuns arreu. Els anys 70 aparegueren els primers aparells de vídeo, que permetien enregistrar el continguts de la TV. Com les cintes VHS i més tard el DVD. El fet televisiu ha esdevingut sinònim de cultura post moderna.
L'aparell usat per rebre la televisió és el televisor. Internament té múltiples circuits electrònics, incloent-ne els que sintonitzen i descodifiquen el senyal. A l'aparell mancat d'aquests circuits se l'anomena monitor, en lloc de televisor. Apart de la televisió analògica tradicional, alguns televisors estan dissenyats per rebre diferents senyals i formats, com un circuit tancat de TV (CCTV), televisió digital, o televisió d'alta definició (HDTV). hi han molts tipus de televisió. un exemple recent és la televisió d'alta definició. La televisió d'alta definició (també coneguda com a HDTV, acrònim en anglès de High Definition Television) és un dels formats caracteritzats per emetre senyals en qualitat digital, molt superior als sistemes actuals (PAL, NTSC, SECAM). El format HDTV utilitza exclusivament una relació d'aspecte 16:9 a diferència del format convencional que pot utilitzar 4:3 o 16:9. L'alta resolució de les imatges (1920 píxels × 1080 línies o 1280 píxels × 720 línies) permet mostrar molt més detall comparat amb la televisió analògica de definició estàndard (720 píxels × 576 línies amb l'estàndard PAL).
El còdec utilitzat per a la compressió pot ser:
MPEG-2
H.264
VC-1 (derivat del Windows Media Vídeo 9)
Un dels sistemes de televisió més recents és la TDT. La Televisió digital terrestre, o el seu acrònim TDT, és una implementació de tecnologia digital que proporciona un número de canals de televisió (SDTV) més elevat i/o una millor qualitat d'imatge (EDTV, HDTV) i so (AC3, Dolby Digital) mitjançant ones de ràdio convencionals en comptes de transmissions per satèl·lit o cable. La tecnologia utilitzada és la DVB-T a Europa, la ATSC a Amèrica del Nord i la ISDB-T a Japó. A la resta del món els estàndards encara estan per definir.
La TDT serà l'únic sistema que s'emetrà a Espanya per veure la televisió a partir del 3 d'abril del 2010.
A Catalunya, amb el nom de TDT, també és coneguda popularment la tecnologia DVB-T. La TDT es transmet per radiofreqüència, de forma similar a la televisió analògica amb la diferència que en la transmissió digital s'utilitzen transmissors multiplexes que permeten la transmissió de múltiples canals en un mateix rang de freqüències (com un canal UHF o VHF).
I finalment la televisió en 3-D és l'invent més recent de tots. La televisió 3D ( o 3D TV) es aquella pantalla LCD o plasma que permet a l'espectador percebre la sensació de profunditat sense la necessitat d'utilitzar ulleres especials. Aquest efecte s'aconsegueix gràcies a unes microlents o miralls col·locades a cada píxel que permeten enviar una imatge lleugerament diferent a cada ull (el mateix principi que la holografia) , d'aquesta manera el nostre cervell utilitza la diferència entre imatges per composar l'espai, ja que és la informació més rellevant. Alguns aspectes d'aquesta nova tendència encara es troben en desenvolupament. La necessitat de variar l'angle dels feixos de llum de cada píxel fa que s'utilitzin en un principi miralls deformables. Cadascun d'aquests miralls consisteixen en una membrana fina i circular de nitrur de silici recoberts d'alumini i suspesos sobre uns elèctrodes. Quan se li aplica un voltatge a l'elèctrode la membrana del mirall es deforma de manera parabòlica. El front d'ona del feix de llum incident al mirall pot ser canviat variant el voltatge aplicat sobre l'elèctrode. Si no s'aplica cap voltatge, la membrana de miralls romandrà plana. D'aquesta manera es poden realitzar imatges amb tres dimensions mantenint també el mode de dos dimensions habitual. Aquesta metodologia es la que anomenem televisió stereo i només permet que hi hagi un observador. A més a més té la problemàtica de que el sistema necessita saber des d'on mira l'observador. Per tenir aquesta informació es requereix tenir una càmera amb un algorisme que localitzi els ulls de l'espectador i sigui capaç d'enfocar els miralls en aquella direcció. La imatge captada per l'observador serà igual a qualsevol punt de l'angle de visió, es a dir, encara que ens movem no percebrem un canvi de posició relativa a la imatge. El vídeo reproduït en aquest sistema ha de tenir 2 imatges per frame.
